Comiat Léo Taxil. Twitter

Estimats seguidors i seguidores de Twitter,

Avui, 5 de març de 2014, us havia anunciat a tots una roda de premsa per comentar-vos una notícia explosiva.

Molts de vosaltres no ho sabreu però ja fa 3 anys que sóc a Twitter. Passat aquest temps, i amb totes les pèrdues de temps que genera, he decidit tancar la paradeta.

És una idea que fa molt mesos que em ronda el cap i alguns de vosaltres ja sabeu que la vaig posar en pràctica ara fa dos anys i mig quan vaig desaparèixer durant un parell de setmanes. La meva intenció en aquell moment era arribar al número simbòlic de 1000 seguidors i esvaïr-me per sempre més. Sempre he cregut que era una manera força digna de sortir d'aquest experiment social anomenat Twitter.

Al final, per una raó o bé per una altra, vaig reiniciar la meva singladura en aquesta xarxa fins a dia d'avui.

Però d'un temps a aquesta part, em crea frustacions, desil·lusions i decepcions que prefereixo eliminar de la meva vida.

No entraré en detalls però comprovar que cada nit la gent espera veure el pallasso perquè li faci passar una bona estona, al principi, reconec que fa gràcia però arriba un dia on hom es lleva al matí després d'una nit perduda davant la pantalleta de l'ordinador i veu un home frustrat. Es mira al mirall, amb aquella mirada trista i perduda i veu un home cansat, desgraciat i patètic.

Quants llibres hauré deixat de llegir per aquest programa? Quantes pel·lícules hauré mirat de mala manera, per no poder estar al 100 % pels seus diàlegs? Quants amics hauré perdut o hauré deixat de veure per estar una estona dient les parides que suposadament havien de fer gràcia?

Què buscava a Twitter?, es preguntarà algú. Doncs ni puta idea. Hi ha gent que diu que hom busca la vanitat; altres busquen omplir les seves vides carents de sentit; altres diran que és un divertimento. I uns altres, que canalitza les seves emocions. I els pitjors, els que diran que servirà perquè Catalunya aconsegueixi allò que mai portaran els seus polítics a la pràctica...

I la veritat és que no ho sé i ja no m'importa saber la resposta si és que existeix. A mi m'anava bé per llegir el diari, compartir la notícia, i si calia dir en veu alta el que pensava, ho deia, i de fet molts cops ho deia directament a la persona que a mi em generava aquella sensació. Amb el món de la política, solia ser contundent. Era el meu Speaker's Corner particular.

Que ara ningú pensi que plego per amenaces encara que no poques persones del meu entorn m'han dit que algun dia m'hauran d'anar a buscar al jutjat. Juraria que mai he ofès ningú i si algú se n'ha sentit, demano disculpes. No era aquesta la meva intenció.


Després i ja per acabar hi ha els més de 5000 seguidors. Quan vaig començar fa tres anys jo no sabia què es generaria i mai hauria pensat que arribaria a tenir tanta gent seguint-me. Ni, evidentment, mai ha estat la meva intenció buscar-ne. En el moment que escrivia en català, ja sabia que en aquesta llengua, no arribaria a molta gent però jo escric com sento i jo sento en català. Així que si vull expressar emocions, ho faré sempre en la meva maltractada llengua. La llengua amb la que ens estimem i ens estimarem sempre la meva filla i jo encara que molesti a molta gent en aquell projecte fracassat anomenat Espanya.

Tornant al fil anterior, reitero que mai he estat en aquest programa per buscar seguidors, ni RT ni FAV ni aquella cosa tan absurda que mai vaig entendre que es deia #FF i que es produïa els divendres. Mai n'he buscat i mai he llepat ningú per aconseguir-los. Sempre m'han estat indiferents...


I torno a la gent que m'ha seguit en aquest camí. Amb molts d'ells, alguns des de l'inici, hi ha hagut molt bones sensacions tot i que no ens hem conegut mai. Amb d'altres la relació ha estat curiosa i estranya, divertida, com si ens coneguéssim, però la realitat és que no ens coneixem. De res.

I en el fons em sap greu per aquells que parlen bé de mi perquè jo que em conec, sé que s'equivoquen de ple, que si em coneguessin de veres, veurien un tipus insegur i amb tot ple de pors.

Si algú es pensa que sóc divertit. Potser va ben errat i no ho sóc gens.
Si algú es creu que sóc alguna cosa, serà la idea que s'ha creat de mi. I segurament és mentida.

Per tant, no us equivoqueu, només coneixeu, i ni això, a la gent que li podeu mirar els ulls, perquè allà hi és tot.


I ja per finalitzar, fa temps una persona amb qui estava prenent una cola en un bar em parlà del meu personatge. A mi em molestà que estan amb mi, físicament, em parlés d'un personatge, quan jo era davant seu, com a home i com a persona...


Doncs bé, el personatge mor. Desapareix...perquè en aquesta vida tot té un inici i tot té un final.


Salut, sort i que us vagi a tots molt bé.

Léo Taxil

Mataró, 5 de març de 2014