24 hores després...

24 hores després...

I què carai volia aconseguir fent creure que fotia el camp de Twitter? Doncs em sembla que ni jo mateix ho tenia gaire clar, suposo que em va fer gràcia veure com plegava en Puyol i a partir d'aquí intentar fer creure que marxava d'aquesta xarxa social.

Sabia que hi hauria algunes reaccions i per això vaig escalfar una mica l'ambient, però qui em conegui sap que si jo tingués una intenció clara i rotunda de fotre el camp, no avisaria mai de la vida, marxaria, a cagar a la via i no ho aniria dient a tot vent en plan “roda de premsa a les 21 hores” i dedicant l'última hora a penjar cançons de comiat o tristes (per cert, totes molt bones i que m'han acompanyat quan he estat fotut i cardat, que per això estan aquestes cançons, per a recrear-nos en la nostra pròpia merda).

Ahir al vespre, després de veure les reaccions, i algunes de molt sentides, em vaig començar a sentir incòmode ja que no m'ho esperava, llavors em vaig trobar malament per si algú s'ofenia quan veiés que tot era una broma. I de fet, això deu haver passat ja que alguns han desaparegut i de moment un d'ells sé qui és (per casualitat avui he vist que m'ha deixat de seguir) i em sap molt de greu. Potser vaig fer una cosa sense el seu permís i no vaig avisar abans... però la vida continua.

Si algú es creu que en el meu escrit d'ahir l'he enganyat, va errat, és a dir, va errat en el punt que dic que plego, però en tota la resta, penso allò que escric encara que soni contundent i, si fos més sincer, més contundent podria ser. Així que si alguns, com m'han dit, recolzen les paraules, jo també les subscric... una altra cosa és que plegui o tanqui. Si algun dia tanco, jo no aviso.

Potser tancarà abans el programa o potser jo plegaré un dia que em toqui els collons alguna cosa.

Però també hi ha altres coses que m'aporta i aquestes no les vull perdre. Això sí, fent l'ús que a mi m'interessi. Com deia el meu perfil, és el meu speaker's corner i mireu, hi haurà gent que anirà al psicòleg a perdre diners. A mi, la mala llet, molts cops la descarrego per aquí dient a la cara (bé, ara ja no, ara als seus community manager) allò que penso a polítics, periodistes o d'altres que considero que m'ultratgen amb la seva actitud.

I si serveix perquè la Bar Refaeli un dia caigui enamorada als meus peus...si cal ja aniré a una cursa on ella participi i l'estaré esperant a l'arribada.

I no ens enganyem, això és un puto món de mentida, irreal on tots tenim un paperet. A mi alguns m'han donat el paper de crack o tuit star i de veritat que jo mai l'he buscat. Sóc una persona ben normaleta i si voleu, amb una mica d'enginy per a dir 4 collonades. Res més. Així que si algú m'admira, que s'ho faci mirar... i amb tots els respectes. Ho dic de veritat i això és el que penso. De fet, si no anéssim admirant les persones, el món aniria molt millor. O potser és que no admirem a qui hem d'admirar. El que tinc clar és que jo mai seré ningú que jo considerés digne d'admiració ja que no he fet res per millorar la meva societat ni la gent que m'envolta.

Però bé, callo que començo a fotre fàstic amb aquest discurs...

Salut i ja ens anirem llegint, si cal. Ara sí, tanco aquest bloc.

Léo Taxil.